Evolutivament, l’escorça prefrontal ha crescut
molt en l’espècie humana, cosa que evidencia que s’hi desenvolupen funcions
essencials. Tanmateix, en volum, suposa una tercera part del neocòrtex ( l’escorça
nova) i , en connectivitat, augmenten exponencialment les connexions
intracorticals i intercorticals. Aquesta constatació és essencial per a la neuropsicologia,
perquè verifica que el codi cognitiu és un codi relacional: tot es configura
per relacions entre objectes, persones, característiques físiques d’un estímul.
Aquesta informació corroboraria la teoria de l’associacionisme, definida per
Lluís Vives (s.XVI): quan dues coses es perceben al mateix temps s’associen de
tal manera que, després, la visió d’una evoca el record de l’altra. L’estructura
de l’escorça cerebral està muntada per xarxes corticals, xarxes de neurones de
l’escorça, connectant-se, que defineixen les diferents memòries i objectes de
coneixement ( entenent el coneixement com a memòria semàntica). Per tant,
aquestes xarxes són la infraestructura de la memòria en l’escorça. Aquesta
afirmació es fonamenta en dues evidències. D’una banda, la presència de cèl·lules
de memòria, que va descobrir l’equip del Dr
Joaquim Fuster ( científic i investigador en neurociència) als anys 70,
que estan repartides per l’escorça i s’activen durant la memòria operand ( o de
treball). Aquestes connexions generen xarxes diferents que s’activen amb
estímuls diferents. Per altra banda, la segona evidència, la de les tècniques
d’imatge modernes, que demostra que hi ha regions de l’escorça que s’activen
simultàniament durant la memòria operand per resoldre un objectiu immediat. Per
tant, la memòria operand -per definició- té una dimensió prospectiva, futura,
perquè és la que s’activa per resoldre un problema o tasca. És memòria, de
procedència diversa ( de curt termini, de llarg termini, d’estímuls exteriors,
etc.) la que es necessita en un moment concret per a un objectiu concret, per
aconseguir una solució. L’escorça prefrontal integra conducta, comportament,
llenguatge i raonament amb les funcions cognitives de planificació, preparació,
memòria operand i presa de decisions. Aquestes quatre funcions de l’escorça
doten l’organisme de la capacitat predictiva i preadaptativa, que són
essencials per a l’organització temporal del comportament, el llenguatge i el
raonament.
En aquest
post hem centraré en el terme neuroeducació, que consisteix en aprofitar
els coneixements sobre el funcionament cerebral
(neurociència) per a ensenyar i aprendre millor. Hi ha debat obert sobre
això. Ja que hi ha diversos autors que defensen que més informació sobre el
funcionament del cervell seria necessària per part dels educadors, argumentant
que això portaria a un sistema educatiu
més eficaç. Michael Merzenich, neurobioleg de Califòrnia, pronostica que en deu
anys totes les escoles seran capaces d’ajudar a cada estudiant segons la seva plasticitat
cerebral. Així doncs, com millor coneguem com aprèn el cervell, millor i més
eficaces estratègies d’ensenyament es podran dissenyar. La neuroeducació també
ajuda a detectar processos psicològics o cerebrals que puguin interferir amb
l’aprenentatge i la memòria i la mateixa educació. Així doncs, conèixer que els
canvis sinàptics del cervell son resultat de l’ensenyança que reben els nens
pot transformar l’actitud de molts mestres davant la seva tasca educativa.
El que fa funcionar el cervell són els codis
que provenen del medi ambient. Per tant,
un medi ambient estable, estimulant i
protector construeix en el cervell infantil els pilars sòlids per a un
ensenyament efectiu. La neurociència, la psicologia cognitiva i en part les ciències
socials es centren cada vegada més en els primers anys de vida en l’adquisició d’emoció-sentiment-coneixement-llenguatge, ja
que és cada vegada més obvi que durant
aquests primers anys s’assenten les bases per a l’educació i les
seves conseqüències per al futur de la persona. És en aquest
període que s’ha d’estar alerta de la
conducta del nen i si és el cas, realitzar
una intervenció primerenca, per tal de
prevenir, reduir o mitigar les
conseqüències de qualsevol entorn negatiu. Per tant, La idea central de la
neuroeducació és detectar dèficits en el nen que afecten els processos d’aprenentatge
i intervenir en l’aparició d’aquestes conductes per tal de
modificar-les el més aviat possible.
Molts d’aquests dèficits es poden detectar abans dels cinc anys i intervenir amb tractaments conductuals.
Un nen no comença a aprendre amb idees ni amb
abstractes, sinó a base de percepcions, emocions, sensacions i moviment, obtinguts tots ells del món sensorial i com a reacció al món
real, que és la primera fons d’estímuls
i el primer mestre del nen. Per
tant, aquestes sensacions seran les
bases del seu futur aprenentatge abstracte.
El nen és una esponja que absorbeix i
recull, com si fos aigua, tot el que és
sensorial del que l’envolta ( colors,
formes, moviments, distàncies entre objectes, sons, textures, gust, olor de les
coses) i és en un constant aprenentatge
com transforma i canvia el seu cervell. Per tant, aquest procés de mirar,
sentir i tocar, sobretot a través del
joc, és el primer aprenentatge sòlid infantil. I serà amb aquest aprenentatge
més sòlid amb el que més endavant construirà
el pensament abstracte.
Finalitzaré el post apuntant que, les
emocions són la base de l’aprenentatge. Els conceptes que crea el
cervell estan impregnats d’emocions. Per tant, això ens fa pensar en la importància
de l’aspecte emocional tant pel que
aprèn com pel que ensenya. Emoció també
és el mitjà de comunicació per excel·lència
i amb el que s’han
mantingut vives milions d’espècies animals. Així doncs, el cervell límbic o emocional i el tronc de l’encèfal, i en ells principalment
l’escorça prefrontal, amígdala, hipocamp , hipotàlem i la substància reticular activadora ascendent,
són les dues grans àrees cerebrals que integren els circuits neuronals
que codifiquen l’emoció. Són circuits
que, mentre estem desperts, es troben sempre actius, en alerta, i ens
ajuden a distingir estímuls importants
per a la nostra supervivència. En
aquest sentit, les emocions encenen i mantenen
la curiositat i l’atenció, i amb tot això l’interès per tot descobriment nou. Són la
base més important sobre la
que se sustenten tots els processos d’aprenentatge i memòria. De fet i com he
explicat al principi del post, avui en neurociència és coneix bé, les
emocions serveixen entre moltes altres
funcions, per emmagatzemar i evocar memòries
d’una forma més efectiva. Tot coneixement nou associat
a un episodi emocional, ja sia de
plaer o de dolor, permet una major o menor evocació del que va succeir. També,
la informació emocional és bàsica per a
l’elaboració de qualsevol funció mental
i el bon funcionament de les relacions socials. En definitiva, tot
el que condueix a l’adquisició de coneixement , com la
curiositat, l’atenció , la memòria o la presa de decisions, requereix de
l’emoció. Certament, la curiositat, el
desig de conèixer coses noves, és el
que porta a l’ésser humà a buscar coneixement, que s’aprèn a les
escoles, universitats i/o investigació científica. D’això es dedueix, que la curiositat que es satisfà a través de
l’aprenentatge té com a base cerebral
el plaer, el que reforça la idea
de que buscar nous coneixements i
la presa de decisions per a obtenir aquest coneixement és biològicament plaent.
Des de la psicologia cognitiva, es defensa que cal treballar dissenys
d’ambients que facilitin i potenciïn la memòria, particularment en
l’àmbit escolar. I és precisament a l’escola
i amb la interacció social amb els altres nens on s’exerciten les capacitats cognitives
necessàries per a l’aprenentatge de noves associacions ( interacció entre xarxes neuronals) que maduren i es
desenvolupen després al llarg de tota la
vida de les persones.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada