La Intel·ligència emocional pot ajudar als fills en el seu aspecte
personal, humà. Però, també influeix en els àmbits acadèmic i professional. El conèixer-nos
és quelcom que ajuda a treure’ns més partit
i a concentrar-nos en els nostres objectius. De fet, un dels factors que més influeixen
en l’èxit professional és l’autocontrol. Això s’aconsegueix fent entendre als
fills que el seu futur i el seu èxit està a les seves pròpies mans.
Per ajudar al desenvolupament emocional dels fills és recomanable
donar-los oportunitats perquè s’expressin lliurement i demostrar-los que
valorem altres coses a part del seu rendiment acadèmic. Hem d’ensenyar-los a que
es coneguin a si mateixos i als demés, a relacionar-se, a solucionar conflictes
de forma pacífica, a expressar l’enuig d’una forma constructiva, a afrontar el
sentiment de tristesa com a quelcom natural...
És important que aprenguin a gestionar les seves emocions i a sentir-se
bé amb ells mateixos. Hi ha nens i adolescents que no saben diferenciar els
sentiments i això els confon. Per exemple, no suporten sentir-se tristos i quan
se senten així reaccionen amb agressivitat: no se’ls ha ensenyat a parlar del
que els passa per dins. El cos té molt a veure amb les emocions. A través
d’aquest es transmet el nostre estat emocional. A més, serveix per a
complementar les nostres paraules o contradir-les. A vegades les paraules es
suavitzen per la mirada dolça de qui les pronuncia o per un somriure que resta
tensió al moment. Els nens perceben això; si la seva mare els diu que no està
enfadada però el seu rostre està tens, ho notaran i aprendran a no fiar-se de
les paraules. Per això, és important que els nostres gestos, la nostra postura,
la nostra mirada i el to de veu que fem servir siguin coherents amb les
paraules que diem.
Els fills són persones independents, no propietats, que abans o després hauran
d’enfrontar-se per si sols a la vida. Per això, és convenient respectar la seva
personalitat i no tractar de modificar el que és essencial d’aquesta. Ells ja neixen amb un temperament que s’anirà modelant
amb el temps. Aquest temperament constituirà la base de la personalitat adulta
del nen. Als pares correspon estar al seu costat incondicionalment però no
dirigir les seves vides. Cal que els fills poc a poc vagin prenent decisions
per si mateixos i que siguin responsables dels seus assumptes, encara que hi
han coses que han de decidir els pares. Hem d’ensenyar-los a decidir coses
petites, com per exemple, a que prefereixen jugar o quines sabates volen posar-se.
Progressivament se’ls anirà donant la possibilitat de decidir coses cada vegada
més importants. Altres decisions, com el mobiliari de la seva habitació i la
decoració d’aquesta requereixen del tutelatge dels pares mentre els nens no
tinguin la maduresa i responsabilitat suficient. Està bé demanar-los l’opinió,
però, no cal deixar que ells decideixin totes les qüestions. Primer, perquè no estan
capacitats per a això, i, en segon lloc, perquè si se’ls proporciona massa
poder poden convertir-se en petits tirans, egoistes, que creuran que tot s’ha
de fer com ells volen.
Quan una parella té problemes, és millor resoldre les seves diferències
dins del seu propi espai, i aquestes no han d’entorpir l’harmonia i benestar
dels fills. No cal involucrar-los, fent-los prendre partit per un o l’altre, ni
que valorin qui te raó o no. A més, a un fill li genera angoixa i el
desestabilitza el fet de que els seus pares tinguin conflictes que no saben
resoldre. És millor que la parella resolgui els seus problemes en privat i, si
ho creu necessari comuniqui als seus fills les solucions i decisions preses.
Alhora d’educar el més recomanable és un terme mig, en quant a
permissivitat i/o autoritarisme. L’excés de permissivitat dóna com a resultat
nens excessivament insegurs, sense sentit de la disciplina ni de la
responsabilitat, amb poca autoconfiança per afrontar reptes i amb un escàs
concepte de si mateixos. Per altra banda, l’autoritarisme tendeix a generar
frustració i rebel·lia contra els pares, per tal d’afirmar la pròpia
personalitat. Alhora que, com a conseqüència generi un sentit del deure
excessivament estricte, amb el que es limitarà la seva capacitat de satisfacció
i plaer. És recomanable un tipus d’educació basada en la lògica i el sentit comú.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada