DARWIN I L’ESTUDI DE L’EXPRESSIÓ D’EMOCIONS

Darwin va escriure al 1872 “ L’expressió d’emocions en els homes i en els animals”, publicació que va ser pionera en l’estudi empíric i psicològic al voltant d’aquest tema. El motiu que sembla que el va portar a aquest estudi van ser les similituds observades entre els missatges no verbals de persones de molt diverses cultures i, el que encara és més sorprenent, entre les expressions humanes i les d’altres animals no racionals, particularment els primats.

Aquesta observació el va fer pensar en alguna base genètica i comú a tots els éssers vius, incloses les persones, pel que fa a l’expressió de sentiments. Potser per això, va suposar que s’havien format sota idèntiques pressions evolutives que els trets físics.

Van haver de transcórrer quasi cent anys fins que altres investigadors estudiessin el tema amb la necessària profunditat. Ekman i colaboradors (Ekman i Friesen, 1975; Ekman, Friesen i Ellsworth, 1972) van comprovar que algunes expressions facials de l’emoció són universals, és a dir, que afecten a totes les persones de la espècie humana.

Pel que fa a la segona afirmació de Darwin, sembla més probable que les similituds entre l’espècie humana i els primats es deguin a la parcial i relativa semblança de la seva estructura i morfologia facial ( ossos i músculs). Ekman, per la seva banda, defensava que tals similituds i analogies no eren indicadors d’un mateix contingut significatiu de tals expressions en l’home i en els primats.

En els últims experiments realitzats, Ekman, Levenson i Friesen (1983) van trobar que es produïa certa activitat nerviosa en el cervell del primat que era similar a la que es troba en el cervell de l’home quan experimenta una determinada emoció. L’experiment va consistir en estimular, mitjançant elèctrodes, els músculs que d’ordinari es mouen quan una persona percep una determinada emoció.

En principi, aquest descobriment donaria la raó i confirmaria la segona hipòtesi de Darwin. Tanmateix, els resultats trobats estan molt lluny de ser rigorosos i experimentalment vàlids. A més, moltes senyals emocionals no són tant universals com l’expressió facial de les emocions. Per altra part, la majoria dels missatges no verbals són específics d’una determinada cultura. Fins i tot, els missatges comuns a varies cultures, es modifiquen d’una a altra societat.

Una altra diferencia entre els missatges no verbals i els verbals és que els primers poden ser registrats en altres especies animals, fet que de cap manera esdevé amb el llenguatge. La qual cosa no impedeix que l'organització social i la capacitat de supervivència de moltes espècies animals estigui basada en l'eficiència dels sistemes de comunicació no verbal.

Charles Darwin també va dir que, com a espècie, els essers humans havíem que saber com relacionar-nos i interpretar les intencions dels demés de manera natural, sense necessitat d’aprenentatge previ, perquè al llarg de la nostra evolució aquesta capacitat ha suposat un avantatge competitiu que ha ajudat a la nostra supervivència. Aquesta idea va ser combatuda per una altra corrent contraria que assegurava que els gestos, tant els que fem com els que fan els demés, i la seva interpretació formen part de la cultura, del que aprenem i transmetem de generació en generació. Avui en dia ja no hi ha debat gràcies a l’investigador i científic californià, citat anteriorment, Paul Ekman, qui des de petit va mostrar un gran interès per fotografiar el rostre dels seus amics de Nova Yersei; després es va interessar per la psicologia i, en particular, a l’estudi de l’expressió de les emocions. A ell es deuen els estudis bàsics i els experiments mes citats en qualsevol llibre o tractat sobre el tema que ens ocupa. Ekman és considerat un dels psicòlegs més influents del segle XX i XXI, estava del costat de Darwin i pensava que el relacionat amb els gests havia d’esser innat en l’ésser humà i no après, encara que el consens científic era contrari.