No només el període de vacances ha d’ésser quan alentim el nostre ritme
de vida, caldria fer-ho tot l’any per tal de millorar la nostra qualitat de
vida.
Per tal d’assossegar uns nervis crònicament excitats seria bo aplicar
les dues mesures següents: 1) Alentir: aturar-se de manera metòdica – per
prescripció mèdica! - a fi d’apreciar la bellesa del nostre entorn. 2)
Passar-ho bé: o sigui, realitzar totes les tasques que fem gaudint-ne.
Fa temps, vaig llegir a premsa un article sobre el fundador de la
filosofia “slow” (lentitud en anglès). L’italià Carlo Petrini, sociòleg i
escriptor, alhora que gastrònom, com li agrada definir-se, va ser el creador al
1986 d’una associació de persones que proposaven fer-ho tot – no tan sols en
vacances – més a poc a poc. Alentir totes les activitats diàries: menjar,
caminar… i també treballar. La idea dels seguidors de l’slow és prioritzar,
escollir amb cura les activitats que cal dur a terme, i realitzar-les bé,
gaudint-ne. Qualitat en comptes de quantitat.
A Carlo, natural de Bra, una petita ciutat de Piemont, li agradava
organitzar jornades gastronòmiques amb els seus amics. Un parell de diumenges
al mes anaven a una trattoria de la muntanya a provar delícies de la mamma a càrrec
del local. Després escrivien una ressenya per al diari local. Aquestes
vetllades eren llegendàries entre els seus amics perquè duraven hores i hores.
La mainada jugava pels camps verds mentre els pares debatien de política i
d’òpera com només ho saben fer els italians.
Actualment, aquest moviment el
formen més d’un milió de persones arreu del món i s’ha estès a moltes
activitats. Hi ha l’slow food, el club dels qui advoquen a favor dels
restaurants de qualitat, on un hi pot estar tant de temps com vulgui compartint
la sobretaula amb els amics. També hi ha les show cities, ciutats que
inverteixen en els carrils per a bicicletes, en els carrers de vianants i els
parcs. I l’slow sex, persones que investiguen sobre la manera de fer sublim
l’activitat sexual: practiquen tantra i es converteixen en multiorgàsmics, tant
homes com dones. I, per descomptat, s’adhereixen a la idea que val més una
sessió intensa i satisfactòria que centenars de trobades mediocres.
El típic seguidor de la filosofia show és una persona d’entre trenta i
cinquanta anys que enyora la calma, la bellesa i el gaudi de les petites coses
tal com es podia viure en un poble o una ciutat europea abans de la Segona Guerra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada