FINS A QUIN PUNT ÉS POSITIVA LA INSATISFACCIÓ?

Per a determinar la toxicitat d’aquesta emoció cal distingir els aspectes normals o positius i per altra banda identificar quan ens podria estar fent mal.

El sentiment d’insatisfacció, quan és una emoció positiva, ens dona la motivació i energia necessàries per a perseverar malgrat els obstacles. Alhora que ens manté en moviment i ens porta a resoldre problemes i buscar solucions. Per altra banda, la insatisfacció crònica, la que en ens pot danyar, és aquest sentiment permanent de manca d’aprovació, que es dona quan de forma constant et dius a tu mateix que podries haver fet més, és quan sentim que fem el que fem sempre traurem un nou i mai un deu. Per tant, la insatisfacció ocasional és positiva i ens porta a millorar, la insatisfacció crònica és tòxica i ens condueix al perfeccionisme. L’atenció als més mínims detalls, per part d’una persona que sent insatisfacció, pot resultar molt útil per a la investigació científica o per a llargues jornades de treball d’un artista davant la seva creació, ja que els portarà a anar més enllà del que faria la gran majoria de gent, a investigar una mica més. Tanmateix, és interessant notar que amb freqüència esportistes, científics i artistes famosos mostren trets de perfeccionisme. La insatisfacció crònica és tòxica, ja que causa sofriment i ens porta a tenir un enfocament negatiu al voltant del compliment dels nostres somnis, el que ens impedeix gaudir del camí. El perfeccionisme consisteix en la creença de que es pot i s’ha d’aconseguir la perfecció. Una persona perfeccionista considera inacceptable qualsevol cosa per sota de la perfecció.

Carl Jung creia que la imatge de la perfecció està present des del naixement, que hi ha un arquetip o mòdul de perfecció a l’inconscient humà que ens porta cap a la perfecció. La veritat és que, com la major part de les característiques de personalitat, el perfeccionisme té la seva arrel a la família, i en especial, durant els primers anys de vida. Pares autoritaris, exigents, crítics, difícils de complaure i impredictibles en les seves reaccions creen fills perfeccionistes. Aquests tipus de pares obliguen al fill a ser necessàriament perfecte. Són incapaços de validar i aprovar la conducta dels seus fills, fins i tot , quan s’equivoquen, quelcom tan fonamental per a que tot ésser humà pugui desenvolupar una imatge pròpia sana i un sentit positiu de la seva personalitat.

Segons alguns especialistes, la persona perfeccionista actua impulsada per la motivació negativa interna de tractar d’evitar la desaprovació. El refús i la crítica que va rebre dels seus pares. El perfeccionista és obsessiu i dona voltes al mateix error i viu pensant en aquesta equivocació tot el temps. No accepta el canvi i no entén que cada canvi porta a un nou entrenament.

“ Podem resumir al perfeccionista, com a la persona que es concentra en els detalls i perd de vista el propòsit.”

Algunes característiques d’una persona perfeccionista o molt exigent serien: 1) Sempre està insatisfeta amb el que fa. 2) Acaba funcionant lentament degut a que necessita revisar moltes vegades cada cosa que fa, fins que té la sensació que ho ha fet bé. 3) És molt crítica amb ella mateixa i amb els demés. El perfeccionisme pot portar a la depressió. Aquestes persones associen la seva autoestima amb aconseguir els seus objectius, si aconsegueixen quelcom se senten bé, sinó és així se senten malament, ja que la seva autoestima està relacionada amb la capacitat de produir coses. 4) Té metes il·lògiques i difícils d’aconseguir. 5) Alhora que estableixen terminis de temps impossibles, agradar a tothom és una meta difícil d’aconseguir que el perfeccionista busca permanentment. 6) És una persona negativa en la seva forma de pensar i rígida en la manera de fer les coses. Presenta un pensament polaritzat, creu que pot triar entre dues opcions: bo o dolent, perfecte o imperfecte. No hi ha terme mig. 7) Creu en el principi de “voler és poder”. Creu que si realment desitja alguna cosa ho aconseguirà. 8) Té els seus ulls posats en la meta. Pensa que s’ha d’arribar a l’objectiu costi el que costi, però no avalua si realment compta amb els recursos necessaris per a fer-ho.

El perfeccionista no pot gaudir de la vida. Però, tots tenim les habilitats i les capacitats necessàries per a transformar tot allò que no ens permet avançar. Tota creença i emoció errònia s’hauria de refutar i qüestionar. Caldria desenvolupar noves formes d’expressar-nos. Tot l’aprés es pot desaprendre. Cal incorporar creences sanes i refutar tot allò que fins avui no ens ha donat resultat i començar a aplicar l’assaig-error.