PER RECUPERAR-SE DEL FRACÀS RES MILLOR QUE LA VALENTIA

Fa alguns dies llegia un article de Jose Antonio Marina en el qual convidava a la reflexió següent: “Com s’ha d’afrontar la derrota o frustració d’una forma intel·ligent? Aquest autor defensa que per a recuperar-se del fracàs res millor que la valentia, per a una vida personal i social satisfactòria. Considera que és important arriscar-se, en comptes de situar-se en la comoditat de la monotonia i rutina i no corre riscos per no patir o per por a acceptar el fracàs. Marina defensa dos aspectes davant la derrota o fracàs: Es pot actuar amb torpesa o amb intel·ligència. Un comportament maldestre davant la derrota suposa negar-la, donar la culpa als altres, maquillar-la, tot això condueix a l’agressivitat i a l’autoengany. Una altra solució maldestre seria l’extrem contrari, culpabilitzar-se en excés, engrandir el desastre i submergir-se en la desesperança, això comporta passivitat i renuncia a tornar-ho a intentar. L’altre forma seria actuar amb intel·ligència davant la frustració o derrota, ell deia que és la millor forma d’actuar i ho explica en aquest article tal i com ho podria explicar als alumnes a l’aula.

Segueix dient que els humans som col·laboradors i competitius. Encara que seria desitjable ésser més col·laboradors que competitius. Competir és aspirar al mateix que desitja un altre. Exigeix un esforç i sotmetre’s a un risc. Quan es perd en una competició s’experimenta: decepció, frustració i desànim. Desmoralitzar-nos suposa una manca de l’energia necessària per a comportar-nos adequadament. La nostra cultura actual defensa que la forma de no ésser mai derrotat es no desitjar res, no aspirar a res. Quan el millor seria aspirar al màxim raonable i estar disposat a suportar el fracàs. Això és el que ell anomena “valentia”. Marina creu que en els últims decennis , un dels problemes  que ha tingut l’educació es que no ha educat als infants amb l’experiència de la frustració. Cosa que els ha fet  extraordinàriament vulnerables, perquè sempre hi ha algunes decepcions que inevitablement no se li poden evitar al nen. Per tant, defensa l’educació enfocada cap a suportar els fracassos, si volem educar per tal d’aconseguir l’èxit.

Els filòsofs antics, que des dels grecs van afinar molt sobre aquest tema, consideraven que la valentia té dos aspectes: atrevir-se, que, era el moment de l’inici, i resistir, que era el moment de persistir en la tasca, de no cedir al desànim, de no desmoralitzar-se.

Per tant la “valentia” per a emprendre, perseverar i recuperar-se de la derrota, és necessària per a la vida personal i social satisfactòria. Una paraula de la que es parla molt últimament és la “resiliència, com a capacitat de suportar les dificultats i refer-se amb rapidesa.

La Intel·ligència pot aprofitar la derrota per a reflexionar sobre dues coses: sobre si havia triat bé la meta, i sobre si s’havia triat bé el camí per aconseguir aquesta meta. El moment de la derrota es el moment adequat per a fixar la nostra nova derrota, es a dir, el nostre rumb.