L’ÚS PROBLEMÀTIC D’INTERNET ENTRE ADOLESCENTS

Internet s’ha convertit en el mitjà per excel·lència en el qual els adolescents aprenen, s’informen, es comuniquen, es relacionen, s’expressen i es diverteixen. Segons l’Institut Nacional d’Estadística (2013), al nostre país el 91,8% dels menors de 10 a 15 anys són usuaris de la xarxa . Tenint en compte els beneficis que reporta, l’ús que els adolescents fan de la xarxa preocupa tant a les famílies i a les administracions, com a professionals i investigadors. A la pèrdua de privacitat, contacte amb desconeguts, aïllament, etc. s’han d’afegir nous problemes com el ciberbullying, el grooming o el sexting, que ja s’han inclòs en el nostre llenguatge habitual.

Des de fa dues dècades, l’ús problemàtic, addictiu o patològic d’internet  ha estat objecte d’estudi  en la literatura científica. Encara que el possible us patològic es xifra entre 1% i 5%, a dia d’avui segueix sense haver-hi un consens al respecte, fonamentalment, per la manca d’unanimitat a l’hora de determinar quin és realment el constructe o problema a avaluar.

En aquest article, hem centraré en dos aspectes, que considero significatius alhora d’abordar el tema que ens ocupa: Avaluació i  prevenció.

Pel que fa referència a avaluació, podem dir que no es fàcil comptar amb dades de prevalença fiables de l’ús que els adolescents fan d’internet. Fonamentalment per una qüestió conceptual, què volem avaluar? És necessari aclarir de que estem parlant realment: D’addicció a Internet?, ús patològic?, ús problemàtic?, dependència? La heterogeneïtat terminològica fa que resulti veritablement difícil comparar els resultats dels diferents estudis i fer-se una composició de lloc  veritable de la magnitud del problema, bàsicament perquè cada estudi avalua “realitats diferents”. La primera tasca, per tant, es aconseguir un consens tant pel que fa a la seva denominació, com als seus criteris definitoris. El fet que el propi DSM-5 no reculli l’addicció a Internet com a tal ( sinó referida exclusivament al joc online), ni s’hagin pogut consensuar encara criteris diagnòstics, fa que prudentment bona part dels investigadors prefereixin parlar d’ ús problemàtic.

El segon concepte a tenir en compte, la prevenció. Que podem fer? Les accions a aquest nivell constitueixen una responsabilitat compartida: institucional, escolar i familiar.

Per una part, l’Administració i les diferents institucions s’han d’involucrar tant des del punt de la promoció de programes preventius, com des d’el punt de vista legal. Es necessari també que els centres escolars es converteixin en moduladors actius de les actituds, percepcions i hàbits d’us d’internet, deixant de banda les velles classes d’informàtica. Per altra part, l’acrònim OCLA ( Observar, Controlar, Limitar i Ajudar) resumeix el paper que s’espera dels pares, caracteritzat per una observació atenta dels hàbits dels seus fills, un control actiu d’aquells potencialment perillosos, posant límits, normes, i si es necessari buscar ajuda tant per als seus fills com per a ells mateixos, en cas de que el problema arribi a interferir sèriament en el dia a dia. Per últim, com assenyalen els experts de la Comissió Europea, l’educació constitueix la millor eina per  aconseguir un ús saludable de la xarxa i les noves tecnologies. Lluny de la prohibició i la censura ( efectives únicament a curt termini), l’educació en valors i hàbits de vida saludables, alhora que treballar per tal de millorar l’autoestima i l’assertivitat.