La meva foto
Des de 1993 exercint com a psicòloga clínica. Fent avaluacions psicològiques, psicodiagnòstics, psicoteràpies i assessorament en atenció a la infància, adolescència i adults. Compromesa amb el desenvolupament personal i amb la formació professional continuada per poder oferir als meus pacients els millors i més eficaços tractaments psicològics, amb el màxim rigor científic. Membre de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques i de la Salut de Catalunya i Balears. Acreditació de Psicòloga Especialista en Psicoteràpia ( a nivell europeu ) EFPA/COP.

Arxiu del blog

dimecres, 18 de juny del 2014

DESCONNEXIÓ DIGITAL PER A SER AMB ELS ALTRES I PER ALS ALTRES

Un tema significatiu aquest any 2014 és la desconnexió digital. Desconnectar s’ha convertit en l’ultima moda tecnològica. És el primer pas per a començar-nos a escoltar els uns als altres, entendre’ns i comprendre’ns.
Diverses investigacions recents han posat de manifest el que, d’altra banda, ja era evident: no hi ha res que determini més l’ús de les noves tecnologies que l’ús que els nens en veuen fer als seus pares.
Per als joves, les noves tecnologies i l’ús de les xarxes socials són de primera necessitat. Es pensen que reforcen la seva independència. De fet, el que passa més és que estan modificant les seves formes de socialització, i donen lloc a una curiosa relació amb els altres a través de la reclusió, on amagar la soledat real amb un garbuix de relacions virtuals és d’una importància vital.
Aquests darrers anys s’ha produït una notable transformació en les famílies de la nostra societat: fa temps que la mare va sortir de casa, però el pare encara no hi ha entrat. Mai no ens havíem trobat unes llars tan buides com ara, on els adolescents estan realment sols. Tenen les necessitats cobertes, però d’una manera estereotipada i formulària. Els falta l’aspecte proper i quotidià dels pares. I els manca, per tant, entendre que les normes familiars neixen d’aquest afecte. Quan els pares no posen les normes, els fills les han de descobrir pel seu compte. N’hi ha que tenen sort i les troben. La majoria de vegades, aquests nens afortunats solen tenir algun adult al costat (avi, un amic de la família, un oncle, un professor…) que els ajuda a meditar sobre la conveniència de lligar la vida a unes normes. D’altres estan totalment sols, sense referents adults, i es perden o acaben perllongant l’adolescència fins a unes edats insòlites.
L’autodisciplina és una interpretació assenyada del deure que ens ajuda a no fer les coses perquè les hem de fer, sinó perquè aspirem a fer-les de la millor manera i a gaudir del resultat. La persona amb autodisciplina no es pregunta si té ganes o no de fer bé les coses. Simplement les fa, sense gesticulacions, i sense demanar medalles per fer el que és bo que es faci.
Fomentar l’autodisciplina del nen i estimular la seva capacitat de treball no és cap barbaritat autoritària. El que sí que és una barbaritat d’efectes desastrosos és permetre que creixi menyspreant la feina ben feta.
L’autocontrol i la disciplina se solen trobar en les persones que tenen èxit, i és bo que ensenyem l’exemple als nostres fills…
Les persones que fan grans coses normalment combinen una gran passió pel que fan amb una gran capacitat per a dedicar-hi els esforços necessaris, sense tenir por dels obstacles que puguin anar sorgint.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada