DELINQÜÈNCIA JUVENIL

Quan parlem de delinqüència generalment ens referim a comportaments que danyen a altres persones, estan prohibits per les lleis i són susceptibles per això d'ésser seguits d'un procés penal. Anomenaríem delinqüent juvenil a aquell noi/a que ha comès un delicte, però encara no té l'edat de plena responsabilitat legal que permeti imposar-li un càstig penal adult. Aquesta edat és variable en diferents països, però és troba a l’interval d'edat compresa entre els 16 i els 21 anys. A més, sol haver-hi un interval d'edat de responsabilitat penal limitada o parcial, subjecta a la legislació penal juvenil, que a Espanya comprèn des de els 14 ( minoria d'edat penal ) fins els 18 anys ( majoria d'edat penal).

La prevalença delictiva fa referència a l'extensió que presenta la delinqüència juvenil en una determinada comunitat: és a dir, a la proporció de joves que participen en activitats delictives en un temps donat. La incidència es refereix a la freqüència, major o menor, de conductes delictives realitzades per un determinat noi/a, a la intensitat del seu comportament delictiu. L'estabilitat és el grau de perdurabilitat que mostra la conducta delictiva en alguns joves. Diferents investigacions, especialment anglosaxones, han estimat que entre els adolescents i joves existeix una elevada prevalença delictiva, de fins i tot el 80 per 100, però circumscrita generalment a conductes lleus. La major prevalença o participació juvenil en conductes antisocials té lloc a l'interval d'edat 16-17 anys.

Una conducta en aparença delictiva ha de superar una sèrie de filtres successius, de caràcter jurídic-penal, abans de que arribi a ser considerada delicte. El primer és que es tracti de comportaments prohibits per les normes penals. Un altre factor important és l’eficàcia i la valoració policial i judicial. A més, tots aquests mecanismes ( lleis penals, eficàcia i valoració policial, valoració judicial ) no funcionen de manera asèptica, aliens al context social en el que es mouen, sinó que les seves actuacions són permanentment influïdes per l’estat d'opinió pública sobre la delinqüència i , de forma extraordinària, pels mitjans de comunicació.

La delinqüència juvenil acostuma a associar-se, en major o menor grau, a comportaments violents. Aquesta és possiblement la raó per la qual preocupa tant als ciutadans. Parlant en termes generals, molts joves violents presenten algunes característiques comunes, com les següents: escassa vinculació amb l'escola, associació amb amics que cometen delictes, inici en el consum de certes drogues, insuficient dedicació i control per part dels seus pares i amb freqüència han estat, també ells, víctimes del delicte (maltractaments familiars, abusos sexuals, robatoris, etc.)

A la realitat social internacional, violència i droga son dos fenòmens estretament vinculats. La producció i la distribució de drogues constitueixen activitats delictives en la majoria de països. En aquest àmbit trobaríem tant els delictes definits per les pròpies drogues, és a dir, derivats de la seva prohibició ( fabricació, possessió o consum ), com els comesos  en el sistema de distribució de les mateixes, o sigui, els robatoris, agressions, homicidis, necessaris per al funcionament de les xarxes de tràfic i distribució de drogues. Aquesta interrelació entre consum de drogues i conducta delictiva sembla operar sobre la base de la seva potenciació recíproca, en la mesura en que en certs sectors marginals de la població ambdós comportaments conflueixen. Per tant certs actes delictius acaben facilitant el consum de drogues, alhora que la dependència a les drogues pot acabar fomentant certs delictes.

Segons diverses revisions fetes es pot concloure que els principals models i tècniques, fonamentalment psicològiques, més utilitzades  són:

1)Teràpies psicològiques no conductuals. Segons aquest model el tractament es dirigiria a tractar els problemes psicològics i emocionals subjacents més que al comportament delictiu en si. Com a resultat de l'èxit obtingut amb la teràpia psicològica, la conducta delictiva s’hauria de reduir o desaparèixer.

2)Intervenció educativa. Molts delinqüents joves, especialment els procedents d'àmbits marginals, no van completar els seus estudis bàsics, i per tant, presenten un dèficit cultural i educatiu que els limita un adequat desenvolupament en diversos àmbits de la vida social ( obtenció i manteniment d'una feina, relacions de parella i familiars, veïnals, etc). Segons aquest model de tractament les principals tasques que s'han de realitzar son incrementar el nivell educatiu a través de programes intensius d'escolarització.

3)Intervencions conductuals. Les teories de l'aprenentatge consideren que la conducta delictiva és fonamentalment apresa. L'objectiu dels programes conductuals és emprar els mecanismes de l'aprenentatge per a invertir el procés, per tant els joves puguin aprendre a inhibir la seva conducta delictiva i puguin posar en pràctica nous comportaments socialment admissibles.

4)Intervencions cognitiu-conductuals. Aquestes tècniques emfatitzen la necessitat d'ensenyar als delinqüents totes aquelles habilitats ( resolució cognitiva de problemes interpersonals, habilitats socials, etc.) necessàries per a la interacció apropiada i no violenta amb d'altres persones, en la família, en el treball o en qualsevol context social.

5)Comunitats terapèutiques. La principal afirmació teòrica és que un context participatiu i saludable en els centres i presons juvenils afavorirà un major equilibri psicològic en els interns i reduirà el seu comportament violent, tant durant l'estança a les institucions de custodia com en la seva futura vida en societat. Per tant es suprimeixen rígids sintemes de sanció i control de les institucions tancades i el control de la conducta es fa recaure en "la comunitat", integrada per el personal i  els interns, que celebren assemblees periòdiques per tal de debatre els problemes plantejats.

6)Programes de derivació. Consisteix en la derivació de delinqüents juvenils des d’el sistema de justícia cap a programes alternatius de llibertat condicional, mediació, reparació de dany, supervisió de la comunitat i treball social.

S’ha pogut comprovar que els programes terapèutics que ensenyen als joves noves formes de pensament i valoració de la realitat social i noves habilitats de vida (entre els que amb freqüència es troben els programes educatius, cognitiu-conductuals i conductuals )  solen aconseguir una major eficàcia. Cal dir, que una intervenció precoç a l’adolescència pot evitar una cronicitat posterior.