TERÀPIA COGNITIU CONDUCTUAL

La Teràpia Cognitiu Conductual s’ha convertit en les últimes tres dècades en l’orientació psicoterapèutica que ha rebut major evidència empírica i experimental respecte a la seva eficàcia i efectivitat en una gran diversitat de problemes i trastorns psicològics. Podríem resumir les principals Característiques de la Teràpia Cognitiu Conductual actual ( incloent una visió dels principis comuns a totes les orientacions dins aquesta disciplina ) en els següents punts:

- La Teràpia Cognitiu Conductual (TCC) és una activitat terapèutica de caràcter psicològic, basada sobretot en els seus inicis, en la psicologia de l'aprenentatge. Actualment part de les seves intervencions estan fonamentades en la psicologia científica, que pretén ésser el seu punt de referència.

- La majoria de tècniques i procediments utilitzats en TCC compten amb una base científica o experimental, però una proporció important dels procediments utilitzats sorgeixen també de l'experiència clínica ( reestructuració cognitiva, relaxació, tècniques paradògiques, etc.)

- L'objecte de tractament és la conducta i els seus processos subjacents, en els seus diversos nivells ( conductual, cognitiu, fisiològic i emocional), considerada com a activitat susceptible de mesura i avaluació ( encara que sigui indirectament), en la que s'inclouen tant els aspectes manifests com els encoberts.

- La conducta es conceptualitza com a bàsicament apresa, es a dir, fruit dels diversos factors biològics o socials. Però la referència als clàssics models d'aprenentatge pot resultar restrictiva o insuficient, acceptant-se models causals diversos des dels que es poden establir relacions funcionals que superen el model tradicional.

- L'objectiu de la intervenció és el canvi conductual, cognitiu i emocional, modificant o eliminant la conducta inadaptada i ensenyant conductes adaptades quan aquestes no es produeixen. Per això, la intervenció també pot dirigir-se a modificar els processos cognitius que estan a la base del comportament.

- La TCC posa èmfasi en els determinants actuals del comportament, però té en compte els factors històrics que expliquen el perquè s'està donant la situació actual.

- Des de el punt de vista metodològic es considera característica fonamental la utilització de la metodologia experimental, o de forma més precisa, d'una vessant  empírica que s'aplica al llarg de tot el procés, a l’avaluació i explicació de la conducta de la persona, en el disseny de la intervenció i en la valoració de resultats.

- Hi ha una estreta relació entre avaluació i tractament, que s’estén al llarg de tota la intervenció, donant-se entre ambdues una constant i mútua interdependència, que fa difícil la seva distinció com a fases diferents. Cal dir que són nombroses les intervencions que es plantegen a l'actualitat a partir de criteris diagnòstics tradicionals i mitjançant protocols estandarditzats d'actuació. Aquest procediment és fruit de coneixements que ha anat adquirint dels factors implicats en la gènesis i manteniment d'alguns problemes de comportament, i en l’eficiència que certes intervencions estandarditzades han mostrat en el tractament de determinats quadres psicopatològics.

- La TCC té especial interès en l’avaluació de l’eficàcia de les intervencions, aspecte que procedeix d’una vessant empírica que tenyeix tot el referent a l’avaluació i tractament. Aquesta eficàcia s’estableix experimentalment valorant els canvis produïts en la conducta tractada, considerant canvis a curt i llarg plaç, Així com la seva generalització a l’ambient habitual de la persona.

- El tractament conductual ha estat i és eminentment actiu. Implicant la realització d’activitats per part de l’interessat en el seu medi ambient natural.

- La relació terapèutica té en aquests moments un valor explícitament reconegut, sobretot en les noves teràpies contextuals, on les contingències que es desenvolupen durant la pròpia situació terapèutica són considerades un context d’aprenentatge tan rellevant com qualsevol altre, al convertir-lo en un entorn representatiu del context habitual de la persona.