JUGANT A LA CONSULTA

“Es pot descobrir més d’una persona en una hora de joc que en un any de conversa” (Plató)

A la consulta, cada vegada ens arriben nens d’edats més primerenques. Acostumen a venir derivats del pediatra, de l’escola o pels mateixos pares, que cada vegada tenen més coneixements sobre la problemàtica dels seus fills. A aquestes edats, per tal de diagnosticar i fer teràpia ho acostumem a fer mitjançant el joc.

Per tal de resumir el joc a la infància, ho faré amb una definició que Violeta Oaklander (terapeuta infantil, reconeguda pel seu treball amb nens i adolescents)  inclou en el seu llibre “El tesoro escondido: la vida interior de niños y adolescentes”. Diu: “Per als nens, el joc és un assumpte seriós i té un propòsit determinat a través del qual es desenvolupen mental, física i socialment. El joc és la forma d’autoteràpia del nen amb la que s’acostuma a canalitzar i resoldre conflictes i ansietats. Amb la seguretat del joc, el nen pot posar a prova la seva forma d’ésser. El joc representa una funció vital per al nen. És més que una activitat despreocupada i gratificant tal com consideren els adults. El joc també  serveix com a llenguatge simbòlic... Utilitzen el joc per a formular i assimilar el que experimenten, ja que no ho poden expressar mitjançant el llenguatge”

Tanmateix, els psicòlegs utilitzem el joc per al diagnòstic i posteriorment per al tractament o teràpia que aplicarem als nens. Per al diagnòstic fem servir “l’hora de joc diagnòstica”, que és una tècnica que suposa un procés amb inici, desenvolupament i fi. En aquesta sessió, d’una hora de durada, no fem interpretacions al nen, només assenyalem i intervenim. Per altra banda, quan fem la teràpia hem d’observar detalladament com el nen utilitza el joc i expressa  les seves emocions i fantasies inconscients. Cal dir, que els nens i nenes menors de cinc o sis anys són capaços de seguir l’explicació d’un joc i aplicar-lo de manera particular, sense necessitat de normes. Quan superen aquestes edats comencen a acceptar les normes externes com a universals i immutables. En aquesta etapa, el joc simbòlic està arribant  a la seva fi, necessitant que tot sigui un referent a la realitat. Així doncs, els jocs recomanats per als nens de sis o set anys acostumen a ser curts, variats i amb poques normes, i inclouen  personatges i referents de la realitat que els hi serveixin de motivació. Les normes han de mantenir-se mentre es juga, i si s’han de canviar, cal mostrar aquest canvi com una motivació. El pensament en nens i nenes de vuit i nou anys comença a evolucionar cap a una major abstracció i augmenta la seva capacitat d’atenció.  Els comencen a agradar les activitats que posen a prova la seva intel·ligència. Es produeix un avenç en les relacions socials, apareixent grups estables on hi ha una separació de sexes, que acostuma a provocar problemes de relació. Tanmateix, se sent la necessitat i es viu l’experiència de les normes com a acords entre iguals a partir d’un consens. Els jocs que es practiquen a aquestes edats poden ser llargs i incloure regles més complexes que presentin relacions de cooperació i oposició. Valoren i necessiten arribar a “acords i pactes” sobre les regles i a introduir variants del joc. Es poden proposar jocs que contemplin una activitat física més intensa i de diàleg.  Es pot introduir la diferenciació de rols i l’estratègia en un mateix joc.