La meva foto
Des de 1993 exercint com a psicòloga clínica. Fent avaluacions psicològiques, psicodiagnòstics, psicoteràpies i assessorament en atenció a la infància, adolescència i adults. Compromesa amb el desenvolupament personal i amb la formació professional continuada per poder oferir als meus pacients els millors i més eficaços tractaments psicològics, amb el màxim rigor científic. Membre de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques i de la Salut de Catalunya i Balears. Acreditació de Psicòloga Especialista en Psicoteràpia ( a nivell europeu ) EFPA/COP.

Arxiu del blog

dimecres, 10 d’agost del 2016

FACTORS RELLEVANTS EN EL PROCÉS DE SOCIALITZACIÓ INFANTIL

La relació que s’estableix entre un nen/a i el seu entorn: família, professors, companys… és la base del desenvolupament psicològic  i de la seva riquesa i qualitat depèn en gran mesura que es produeixi un procés evolutiu sa. En el procés de socialització intervenen un conjunt de factors als que anomenaré agents de socialització. Sens dubte, el principal agent de socialització, entès com un aspecte del desenvolupament social i per tant del desenvolupament global de qualsevol nen, és la seva família.
En aquest post compartiré una idea que ens pot fer reflexionar: “ Donar coses en lloc de presència és un dels greus problemes educatius de la nostra societat”. Seria important plantejar-nos com a pares, el poder compartir un temps de qualitat amb els nostres fills, no només comprar-los el que volen, que moltes vegades és per compensar la manca de temps que passem amb ells. Considero que val més un temps en família: estar junts, compartir, fer activitats plegats… que no regalar-los coses, un aspecte més material i menys valorat pels propis infants.
Una altra idea que també ens pot fer reflexionar és: “ Negar a un nen/a quelcom, perquè? Deixem-lo que es desenvolupi en llibertat, sense frustracions i sense límits.” Sabem molt bé el mal que pot fer aquesta postura als infants. Cal tenir en compte, que educar a un nen exigeix estimar-lo, ajudar-lo a créixer, proporcionar-li estímuls, cuidar-lo, protegir-lo… Però, estimar a un nen és també posar-li límits a les seves fantasies d’omnipotència. Dir no a un infant es també una forma d’ajudar-lo a que es conegui a si mateix i a trobar les vies més sanes per a la realització dels seus desitjos, respectant l’espai i els desitjos dels demés. Ja que, un nen que creix pensant que pot fer el que vulgui, i satisfer els seus capricis sense les limitacions de la realitat i la convivència amb els demés, acostuma a  comportar-se de forma capritxosa i antisocial. El convenciment i la seguretat en els nostres sentiments positius cap als nens i el nostre respecte a la seva autonomia i llibertat son justament les fonts d’on extraiem l’autoritat moral i la fermesa necessàries per a saber dir no.
Com diu D. W. Winnicott, perquè un nen es desenvolupi és imprescindible que s’adapti progressivament al món que l’envolta. L’adaptació progressiva a la realitat anirà marcant el ritme de desenvolupament infantil i la qualitat del mateix. Però, aquest procés d’adaptació exigeix dels adults anar deixant un espai de separació entre les necessitats del nen i la resposta a les mateixes. Només un ferm, constant, delicat i progressiu distanciament permetran a l’infant anar omplint l’espai amb el seu moviment, mirada, paraula, joc… Només acceptant el seu progrés en l’autonomia podrà anar creixent, madurant, conquerint la seva llibertat. Això, exigeix generositat per part de l’adult per a acceptar que un nen/a no sempre ens necessita tant, o de la mateixa forma, i que a vegades la nostra obstinació en ser-hi sempre respon més a la nostra por i la nostra satisfacció que a les seves necessitats.
La personalitat del nen, i per tant, el seu estil de relacionar-se amb el món, es construeix en una dinàmica relacional. Pares i educadors influeixen d’una forma molt especial en aquest procés, que es fonamenta en dos grans pilars: l’amor i els límits. En el fons, dues formes d’estimar complementàries.
Un altre agent de socialització  és l’escola, que compleix diverses funcions, algunes de les quals exposaré a continuació. En primer lloc, l’escola és un espai per a la convergència: a l’escola arriba cada nen/a amb la seva història, amb la seva família carregada a la motxilla. L’escola és un lloc de trobada. I també és un espai de confrontació: els nens viuran a l’escola l’experiència d’haver de compartir. L’experiència dels innombrables creuaments d’afectes, l’experiència tangible dels semblants i les diferències. També viuran una sèrie de conflictes, tant cognitius, com emocionals i socials. La resolució tranquil·la d’aquests conflictes, amb el recolzament de professors, companys i comunitat educativa en general, servirà de gran impuls al seu desenvolupament. Un dels reptes de l’escola és assumir tot el que arriba diferent i fer-ho compatible i enriquidor, evitant l’homogeneïtzació i l’exclusió. Aquesta experiència de viure la pluralitat es insubstituïble en el desenvolupament  posterior d’actituds sanes en una societat plural. L’escola també és un espai normatiu. El respecte a l’enquadrament: els espais, l’ordre dels objectes, els horaris, l’autoritat del mestre/a, les normes democràtiques i clarament establertes per tots... tot això va poc a poc consolidant el desenvolupament social de cada nen, el seu sentit de pertinença a un grup que es regeix per normes i valors.L’organització de l’escola i la seva dinàmica tenen una funció decisiva en la socialització de nens i responen sempre a una filosofia, a una concepció de la vida i de la pedagogia. Certament, bona part de l’organització de l’escola ve imposada per exigències socials: horaris laborables, qüestions econòmiques... Però, l’escola té la possibilitat d’integrar aquests factors amb molts matisos diferencials en funció del pensament i les intencions educatives. Per altra part, la seva organització interna  inclou molts elements que representen idees i valors, una concepció de la vida que, en un estil democràtic, ha d’ésser el vector suma del pensament dels diferents protagonistes de la comunitat educativa. La comunicació entre els professionals, la distribució de les tasques, la jerarquia, els rols lligats al gènere, etc. Son altres elements clau en el procés de socialització.És imprescindible una comunicació fluida entre família i escola, alhora que indispensable una valoració social de l’educació com a peça fonamental per a la convivència i el progrés de qualsevol societat.
Els companys, com a agent socialitzador, són molt importants a totes les edats. En concret, a l’Educació Infantil el grup d’iguals constitueix un camp d’experimentació de sentiments i afectes: afecte, enveja, gelosia, simpatia… És una autèntica iniciació en el compromís interpersonal, un assaig de les primeres fidelitats i els primers fracassos. Per tant, els professors són els que han d’organitzar l’espai i les activitats de forma que la convivència dels nens amb altres serveixi per a l’enriquiment mutu.
Per altra part, hi han tots els missatges que permanentment emeten els diferents agents socials: la pròpia organització social amb les seves normes, les seves costums, el fet de potenciar determinades conductes i fer que desapareguin d’altres, a través del que es diu i del que es calla. Tot això es produeix al carrer, a les botigues, en els espais esportius… a través de consignes, d’imatges, de jocs ,etc.
I per suposat, els mitjans de comunicació i sobre tot, les xarxes. Avui en dia, tenen tanta ressonància i són tant omnipresents que constitueixen un important factor de socialització amb una enorme capacitat d’incidir en la vida, en les relacions i en la conducta dels nens.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada