TRANSTORNS DE L’APRENENTATGE EN NENS

En termes generals, parlem de trastorns de l’aprenentatge en nens quan es produeix un rendiment escolar inferior al que s’espera per edat cronològica, nivell educatiu i capacitat Intel·lectual. En l’aprenentatge escolar, cal estudiar la quantitat de variables implicades com un procés integral en el que s’inclourien totes les dimensions del subjecte, es a dir, aspectes neurocognitius, emocionals, relacionals i conductuals. Tradicionalment, les variables implicades en l’aprenentatge escolar s’han dividit en dos grans grups: externes i internes. Aquesta divisió bidimensional, i aplicable quasi a qualsevol fenomen humà, ha servit com a primer apropament per a d’identificació de les causes dels problemes que els nens poden presentar a l’escola. Entre les variables externes s’inclourien: les condicions sociofamiliars i grup social, les característiques de la institució educativa, i fins i tot, la política. Entre les variables internes s’inclourien: els trets i les aptituds dels subjectes ( obtinguts a través d’estudis psicomètrics sobre la intel·ligència), les derivades de les aportacions de la psicologia del desenvolupament, de la psicologia clínica, la psiquiatria i les provinents de la investigació en neurociència. Respecte als estudis sobre Intel·ligència, aptituds, etc… tradicionalment i de forma estandaritzada s’han anat utilitzant instruments que determinaven la posició del subjecte en relació al seu grup d’edat en l’exercici de determinades funcions. Aquesta perspectiva, en que l’únic criteri de classificació és estadístic, compleix amb l’objectiu de situar al subjecte en una posició respecte al seu grup d’edat en determinades variables, el que és molt útil com a element descriptiu, però es mostra insuficient per a comprendre i abordar la multidimensionalitat implícita en processos com els relacionats amb l’aprenentatge.

Actualment no hi ha discussió sobre la importància de les variables relatives a les condicions sociofamiliars en el procés d’aprenentatge en els nens petits. Tampoc hi ha discussió sobre les importants aportacions que han vingut del camp de la neurociència amb la descripció i estudi de processos cerebrals implicats en l’aprenentatge, tals com la memòria, atenció i processament de la informació.

Sabem que és en la interacció entre les diferents i múltiples variables on realment s’organitza l’estructura mental que permet l’aprenentatge, i que aquest anirà modificant i modelant aquesta estructura al llarg del desenvolupament.

Segons el neurocientífic Javier de Felipe (2013) i seguint la línia iniciada per Ramon i Cajal, és la plasticitat la característica que permet al cervell perfeccionar les seves funcionalitats. Múltiples estudis sobre activació cerebral han mostrat com “ la cultura canvia el cervell, el nostre processament de la informació i, per tant, la nostra interpretació del mon que ens envolta, el que reflexa la importància de la cultura i educació en el desenvolupament humà.”

No hi ha aprenentatge sense comunicació i per tant sense vincle. La memòria es va construint inicialment a partir de l’estimulació sensorial i el seu correlat emocional, és una informació rigorosament experiencial que posa en evidència la dimensió de dependència del nen respecte al medi.

La maduració adquirida permetrà al nen anar incorporant altres continguts organitzats a través del llenguatge i es donarà així una significació més elaborada al que prèviament eren només sensacions i emocions. El llenguatge, en quant a registre simbòlic, permetrà al nen apropiar-se de continguts i imatges, que aniran conformant una determinada organització psíquica sempre que un vincle afectiu la proveeixi de significació. El domini sobre aquest registre simbòlic facilitarà o dificultarà l’accés a formes d’aprenentatge “socialitzades” com seran els continguts que l’escola proposa en els primers anys d’escolarització. Tant la lectura com l’escriptura s’entenen com a procediments bàsics dins de l’univers de la comunicació, i comparteixen qualitats similars. No obstant, s’ha demostrat que l’escriptura presenta major complexitat en el seu aprenentatge i és més difícil d’adquirir que la lectura.( Muñoz et al., 2002)

De l’èxit en aquest terreny dependran aspectes lligats a la constitució de la pròpia imatge en quant a la seva vàlua i aprovació per altres.

Sabem que moltes de les dificultats que apareixen en els primers anys d’escolarització provenen d’adquisicions tardanes o bloquejades en l’àmbit del llenguatge. Podem veure la relació existent entre emocions i dificultats en l’aprenentatge quan ens trobem quadres psicopatològics com depressió o ansietat, o quan podem identificar clarament un factor desencadenant com succeeix en el cas d’experiències identificables pel seu impacte emocional: experiències traumàtiques, pèrdues, separacions, grans canvis… Està demostrat l’efecte directe d’aquestes experiències sobre les funcions cognitives, fonamentalment sobre l’atenció. Són quadres que s’entenen com a reactius i que la “resolució” en els nens sabem que no depèn només de variables temporals, sinó que en ells juga un paper primordial la qualitat de la relació amb les figures afectives que poden proveir de la necessària protecció, contenció i significació a aquesta experiència.