QUANT LES MENTIDES DELS NOSTRES FILLS ES CONVERTEIXEN EN UN PROBLEMA O FORMEN PART DEL DESENVOLUPAMENT NORMAL?

 La col·lecció PSICOCUENTOS d’Edicions Piràmide ofereix als pares i persones relacionades amb la infància, pautes d’intervenció avalades per la investigació. Els diferents títols publicats consten d’un llibre guia per als pares amb informació contrastada i consells pràctics sobre que fer o no fer en el dia a dia amb els infants i d’un conte per al nen, amb l’objectiu d’ajudar-lo a enfocar les seves emocions de forma positiva i divertida, resoldre preocupacions i dificultats. Per tant, a afrontar als reptes de créixer. En aquest post parlaré de les idees més significatives d’un d’aquests PsicoCuentos, publicat el 2017, que explica com abordar “LA MENTIDA”.

Per a uns pares, descobrir que el seu fill menteix, és causa de profunda preocupació, decepció i sentiment de fracàs. Mentir és una habilitat que sorgeix espontàniament durant la infància i és part del desenvolupament normal, evoluciona amb l’edat i en pocs casos es torna problemàtica. Existeixen dos tipus de mentides infantils: la més freqüent , fàcil i que predomina en el nen petit és la mentida de negació, que té a veure amb dissimular, fingir i desviar l’atenció. Davant les preguntes directes acostuma a respondre “no ho sé”, “jo no he sigut” etc... A més, tendeix a negar el que ha passat, moltes vegades es desvia l’atenció dient que ha sigut una altra persona o desconeguts. El segon tipus de mentida és la falsificació, en la que s’inventa informació falsa que es transmet com si fos veritat. Aquest tipus de mentida és més complexa i apareix en nens més grans. Si fem un repàs de l’evolució de les mentides al llarg de les diferents etapes evolutives, cal dir, que els infants, poden començar a dir mentides a partir dels dos anys, per exemple per evitar càstigs, i voler amagar el que s’ha fet. A partir dels tres anys, les habilitats  verbals estan més desenvolupades i les mentides són més consistents. Dels dos als quatre anys s’entén que mentir no està bé, però no es poden considerar autèntiques mentides perquè no distingeixen de forma clara la veritat de la mentida, ni el que està bé o malament. Cal tenir en compte que tenen molta imaginació i sovint no distingeixen la realitat de la fantasia. És a partir dels quatre anys que el nen comença a entendre el significat i la diferència  entre enunciats veritables o falsos, sap que la mentida és dolenta i que no està bé dir mentides. Entre els quatre i set anys gairebé tots els nens recorren a mentides d’autoprotecció per a evitar càstigs potencials. Podem dir, que l’anticipació al càstig indueix a mentir. Per tant, quan més fort és el càstig, major és la tendència a mentir. Quan els nens comencen l’escola primària les habilitats lingüístiques i les capacitats mentals creixen i milloren. Es relacionen més amb altres nens  i per tant són més capaços de mentir d’una forma més complexa i a vegades difícil de detectar. De fet, als deu anys els nens ja han adquirit habilitats que els permeten  crear  en l’altra persona una idea falsa  d’un fet a partir de la informació que elaboren. Són mentides més sofisticades, de diferents tipus que utilitzen estratègicament  i amb planificació. Són capaços de mantenir les seves mentides, fingeixen ignorància, responen sense contradiccions i de forma consistent a les preguntes i controlen els indicis que els poden delatar. Quan s’inicia l’adolescència ja es comencen  a semblar a l’adult  en la conceptualització i valoració moral de la mentida.

Per concloure, explicaré algunes pautes i recomanacions de com actuar quan els fills menteixen. Cal dir, que enganxar als fills amb una mentida  en edats primerenques és una bona ocasió per a dialogar i assenyalar les diferències entre fantasia i realitat. Seria bo, utilitzar narracions, contes , còmics, pel·lícules o jocs per a tal fi. Ja que, amb la imatge, la paraula i l’exemple és més fàcil ensenyar-los que sempre diguin la veritat. Per altra banda, entre els quatre i sis  anys d’edat, la mentida pot anar associada a l’estrès o tensió a casa o a l’escola. Cal valorar que està passant  i els possibles factors que fan que el nen menteixi. Que moltes vegades van lligats a la relació que mantenim  amb ells, encara  que  els problemes escolars també poden ser la causa. Amb mentides, els fills ens poden parlar de les seves pors, els seus desitjos  i sobretot de la seva relació amb nosaltres. Això fa que sapiguem més d’ells  i de la nostra relació i així guanyem  la seva confiança.

És important, que esperem a que sorgeixin les mentides i no provocar-les. Tampoc s’ha de forçar a que confessin el que han fet. Ja que odien els interrogatoris, que son per si mateixos un càstig greu. Tanmateix, sempre que tinguem oportunitat hem de ressaltar els beneficis  de dir la veritat. Cal estimular la veritat amb senyals d’afecte, i premiant-lo com a reconeixement per ser sincer. Si el fill menteix, hem d’expressar el nostre disgust  al saber-ho. Se li diu, de forma clara i sense cridar, que no està bé. El càstig per haver mentit ha d’esser proporcionat, limitat en el temps i mai físic. Ha d’anar seguit d’una explicació  que els doni a entendre que és acceptat, respectat i estimat. Així doncs, el càstig no seria la millor opció.