ESTIMULAR ÉS POSITIU, PERÒ NO SOBREESTIMULAR

Estem immersos en una societat on hi ha una gran preocupació i afany per estimular als fills. Es promouen activitats des de ben petits per les que el seu cervell no està preparat. Es sotmet a nens i adolescents a que compleixin amb moltes activitats  permanentment estructurades i planificades que ells ni han triat.

Estimular és positiu, però no sobrestimular. Per tal d’ésser conscients que no sobreestimulem als fills hem de tenir en compte si el nen és feliç, ja que si el nen s’atabala malament. Hem de fixar-nos, per tal de no estressar-los. També perquè els nens necessiten avorrir-se. És un altre tipus d’aprenentatge. Quan s’avorreixen tenen temps  per a ésser ells mateixos:  pensen   i decideixen que fer. Les persones que de petites tenen temps per autoorganitzar el seu temps  -al final avorrir-se és això-  de grans tenen millors funcions  executives. Prenen decisions amb més facilitat.

S’abusa de l’ús de les pantalles, se’ls té permanentment fent coses  per aprendre més, perquè no s’avorreixin  o simplement per mantenir-los ocupats, ja que passen molt temps sols. Això els deixa desprotegits, sense que hi hagi  espai a les seves vides per a la calma  o per al descobriment del món per si mateixos. Cal tenir en compte, que el cervell d’un nen no és una esponja. I per molt que pensem que una esponja pot absobir tota l’aigua que vulgui, té el seu propi límit. La constant estructura d’organització de tasques i imposició  d’activitats ( que fa que nens i adolescents tinguin “ agendes d’executius” ) que pateixen, l’únic que aconsegueix és desmotivar-los, estressar-los i inhibir el seu innat  esperit creatiu. Així es generen nens amb poca paciència, i amb por a la solitud i a l’avorriment.

Tots hem presenciat escenes en que els nens tenen un telèfon mòbil  a les mans perquè no molestin als seus pares   quan estan gaudint d’un dinar en un restaurant, o amb l’objectiu de que estiguin quiets  a la sala d’espera del pediatra. Fins i tot nadons asseguts davant una tablet  per aconseguir que mengin. Els pares que s’inclouen  tant aviat dins aquest bombardeig d’estimulació disminueixen els moments de contacte i conversa amb els seus fills, sense mirar-se als ulls  ni compartir   gests de complicitat   i reciprocitat tant importants  per a la construcció  d’un gran vincle emocional. El desenvolupament del cervell d’un nen depèn de les seves interaccions  externes amb altres persones, i molt en particular de les relacions afectives amb els seus cuidadors. Aquestes relacions afectives modelen les seves  connexions neuronals. A mesura que  utilitzem el cervell  el canviem, el modifiquem. Això és degut a la seva neuroplasticitat, com modelar el cos en un gignàs.  Cal dir, que els nens  amb el joc simbòlic  ( jugar com si fossin  un metge, una advocada, un mestre, un botiguer, qualsevol animal) solen ésser més actius  cognitivament. Aquest tipus de joc és molt recomanable com a estimulació a la infància. L’etapa de joc simbòlic , abans era fins als onze o dotze anys, però ara, s’ha reduit fins als vuit o nou anys.  Els seus substituts són videoconsoles, tablets i smartphones, que són els protagonistes del joc infantil. Abans eren els propis nens qui amb la fantasia, les seves creacions i  l’invent  de les seves   pròpies normes els que feien  els jocs.  Aquestes capacitats propiciaven d’altres, com la resolució  de conflictes   entre els participants, l’establiment de pactes i les habilitats de negociació en el joc.  Es jugava de forma grupal amb germans, cosins, veïns, amics. Actualment amb els videojocs  es connecten en línia diversos oponents  de forma simultània per jugar.   Els dispositius electrònics no haurien d’utilitzar-se com a joguines. La imaginació se’n pot ressentir, ja que el nen deixa d’ésser  el protagonista actiu de les seves pròpies creacions, el que descobreix, decideix i canvia la forma de jugar. A part que aquests dispositius suposen que el nen no ha de fer res, molts estan massa guiats i estructurats perquè els nens inventin. Per tant, amb aquests dispositius digitals els nens passen a no haver de fer res en el joc, només asseure’s, mirar i que el joc es mogui  davant els seus ulls atònits.  Cada etapa evolutiva necessita  desenvolupar-se amb calma, no avançar, ja que el cervell no està preparat, per molt que s’estimuli no es té la capacitat.

Per tant, en edats primerenques no s’aprèn  ni més ni millor   amb les pantalles. El que necessiten els nens és un cuidador  que sàpiga transmetre afecte, que atengui al menor, que li permeti manipular  i sentir infinitat de sensacions. Que l’animi a jugar movent-se , a imaginar amb els jocs més tradicionals i senzills i a llegir contes. És bo permetre als nens  que es sorprenguin davant la realitat  i desenvolupin la seva creativitat  abans d’exposar-los davant una pantalla amb dibuixos. L’Acadèmia Americana de Pediatria   recomana  que els nens menors  de tres anys  quasi no vegin la TV, que no estiguin exposats a videojocs, i altres suports digitats que influeixen  en els processos d’atenció del nen, ja que més endavant pot tenir dificultats atencionals. L’ús abusiu d’aquests dispositius afecta el desenvolupament psicomotor, emocional  i social dels nens. Utilitzen menys el seu cos, és a dir, es mouen menys, el que afavoreix  el sedentarisme  i dificulta   el joc a l’aire lliure  en espais oberts    i naturals que tant importants són per a la salut i benestar. Es relacionen menys i per tant, parlen menys. El llenguatge es pot veure afectat. Per tant, cal un ús adequat de la tecnologia. Per exemple, podem permetre als petits  l’ús de videoxats a través dels quals  es relacionin  i comuniquin una estoneta amb  els familiars i amics, aspecte molt útil en la societat actual  on les persones tenim una gran mobilitat geogràfica. Es important adaptar-nos utilitzant els beneficis positius que  ens aporta la tecnologia.

L'actual generació, formada per nens i adolescents  que són nadius digitals, te una gran capacitat  de realitzar moltes tasques a la vegada, són veritables experts en multitasques. Actualment es diu que aquesta capacitat és la millor característica cognitiva d’aquesta generació. Per altra part, comporta una sèrie de conseqüències com són l’estrès, les conductes hiperactives i les dificultats per a realitzar tasques que requereixen temps  i aprofundiment en la matèria, entre altres. El preu que poden pagar els nens si especialitzem  el seu cervell  en certes tasques que fan que es modifiqui la seva estructura cerebral és que posteriorment  siguin incapaços,  potser, de portar a terme altres activitats, per que ja no fan servir el cervell de la mateixa forma. Per exemple, llegir una novel·la   de manera profunda, aspecte que, com apunten alguns experts, moltes vegades no poden fer.

Per acabar  faré referencia a un llibre molt recomanable:  “Educar en el asombro” de Catherine L’Ecuyer. Com diu l’autora, els nens disposen d’una manera natural d’actuar que els adults  moltes vegades els hi anul·lem. Ho fem amb una gran dosis d’estímuls externs, quan veritablement l’aprenentatge succeeix   i s’origina dins del nen, per descobriment i no des de fora.