VINCLES AFECTIUS

En aquest article voldria convidar al lector a reflexionar sobre el paper que l’afecte té a les nostres vides. Cal dir, que la manera com creem les relacions afectives configura la nostra forma de mirar el món.

Les necessitats personals, van canviant conforme es van succeint els diferents moments i etapes del desenvolupament. De vegades varien perquè desapareixen les que hi havia, perquè se’n creen unes altres de noves o simplement perquè la manera de satisfer aquestes necessitats canvia. Per això, al parlar de necessitats i de l’anàlisi d’aquestes en nens, adolescents i adults, cal valorar  el seu moment evolutiu. No és la mateixa necessitat de contacte amb iguals, la d’un infant de dos anys que la d’un/a adolescent de catorze anys.

Al parlar d’etapes evolutives hem de tenir en compte com es passa d’una etapa a una altra, amb una “crisi”. Considerant com a més significatives: l’adolescència i la crisi del quaranta. Les crisis evolutives solen generar conflictes de relació i patiment interior, i són considerades com a negatives, quan en realitat són necessàries, positives i constructives. Si no posem en crisi el procés anterior, mai no farem el pas següent, no avançarem. Passar les crisis es costós emocionalment, però comporta un benefici personal afegit, ajuden al creixement personal. La influència de l’entorn pot ser positiva o negativa, però existeix. Quan valorem la conducta d’algú sense tenir en compte aquesta influència, possiblement no l’entenguem o ens equivoquem en el nostre judici.

No es possible una vida sense vincles afectius, i cadascun és diferent. Els vincles afectius s’estableixen al llarg de tota la vida, però és cert que l’obertura disminueix amb els anys, perquè ja tenim uns altres vincles, hem perdut la innocència i moltes vegades ens fa mandra. Per això, passa sovint que les amistats més properes, les més profundes són les de la infància i la joventut. Però les diferents relacions que apareixen més tard poden adquirir, precisament per això, un significat especial.

Per últim hem centraré en els conflictes com a part natural de les relacions i en la mesura que aquestes adquireixen intimitat. Quan en una relació mai no hi ha conflictes, malament, cal un nivell d’autonomia personal en la relació i un criteri propi que provocarà enfrontaments, més o menys importants, al llarg de la relació. Una excessiva dependència en les relacions que establim és tan negativa com un desenvolupament evolutiu sense crisi. Els conflictes ens poden comportar un problema, però són, una gran oportunitat de canvi.

Hem de viure els conflictes com a part ineludible de les relacions afectives, deixant a banda la culpabilitat que ens paralitza i entenent que tot conflicte té una base afectiva i segueix un procés psicològic. Aquesta base afectiva no sempre pot ser resolta, i és aleshores quan cal passar a una negociació.

Els psicòlegs considerem rellevant alhora d’intervenir, valorar la implicació afectiva de la persona i analitzar els seus models afectius de referència.