MILLORAR L'AUTOESTIMA INFANTO-JUVENIL

Desde la perspectiva psicològica, l’autoestima és un aspecte fonamental del nostre equipament mental, necessari per al bon funcionament de la persona. Podríem dir que l’autoestima funciona com el sistema immunològic de la consciència, oferint més resistència, força i capacitat regeneradora davant les dificultats i problemes de la vida. Al parlar d’autoestima , cal dir, que és bàsic, el marc familiar, escolar i social en el qual creixem. Un marc familiar sa i que proporcioni els elements afectius i de seguretat personal, tindrà una importància definitiva en el procés de generar la base d’una bona autoestima, que posteriorment anirà evolucionant i desplegant-se. La seguretat s’educa en l’equilibri just entre la crítica i el reforç positiu. Quan només hi ha crítica l’autoestima baixa; quan només hi ha reforç positiu no s’estimula l’esperit crític.

A la infància el joc ajuda  a formar i a construir una bona autoestima. El joc és una activitat lliure, no jutjada, amb un marge d’error i en la qual es disposa d’un espai personal. Pot estimular l’afany de conquesta i de superació personal; pot proporcionar confiança en un mateix i suposa una oportunitat d’expressar sentiments. A més, afavoreix la interiorització de normes i pautes de comportament social. El joc, en definitiva, configura una actitud vital i és una pedagogia senzilla sobre els límits, les normes, el triomf i la derrota. Tots, elements clau en la construcció de l’autoestima.

Els adolescents poden parlar de l’amistat com una eina necessària per a la seva autoafirmació i autoestima. Per enfortir l’autoestima és imprescindible la construcció de vincles positius amb altres iguals, perquè els ajuden a sentir-se útils, estimats, desitjats, que els han triat i que son importants. L’experiència de l’amistat en la preadolescència i l’adolescència és la primera experiència afectiva important que tenen els joves. És la primera vegada que experimenten l’amor d’amistat per elecció. Abans han tingut experiències d’amor amb els pares, avis, oncles..., però no han estat per elecció. No es tracta de tenir molts amics, però sí de tenir algú que et triï i a qui tu triïs.

Els adolescents necessiten explorar, descobrir i pertànyer i, a poc a poc, si prèviament els pares han fet una bona tasca educativa, com per exemple, permetre l’entrada dels amics a casa que pot ser beneficiós per crear ponts de diàleg entre pares i fills, o bé incentivar activitats culturals, esportives o lúdiques, aniran escollint els ambients i les amistats que més s’adeqüin a la seva manera de ser i als valors educatius rebuts. La feina prèvia que hauran anat fent durant anys els pares podrà ser decisiva a l’hora d’escollir els amics.

Els dos pilars de l’educació són la família i l’escola, que han de tenir un mateix llenguatge: els pares participant activament en l’escola i aquesta vincular-se molt de prop amb l’entorn del nen. Família i escola han d’incidir en l’aprenentatge de l’autoconeixement: acceptar les pròpies limitacions i ser conscients de les pròpies capacitats, tolerar la frustració i aprendre dels fracassos, educar en la perseverança i aprendre a valorar l’esforç, donar importància als reforços positius, valorar i potenciar l’expressió dels sentiments, interessar-se empàticament pels seus problemes, interessos, il·lusions, etc.

No només s’educa a través de la paraula, sinó també a través de les accions, els sentiments i les actituds. Deia Gregorio Luri: “ el paper fonamental d’una escola és fer visible al nen les possibilitats més altes d’ell mateix”.

 “ Estimar” vol dir avaluar, és a dir, fer entrar en joc el sentit crític per veure la realitat des de la nuesa del qui sap que en el valor de cada paraula, pensament o gest pots expressar, que ets capaç d’examinar-te amb valentia i així podràs millorar i fer millorar el teu entorn ( Josep M. Forcada).

La lectura segueix sent una eina indispensable en l’aprenentatge i la transmissió de coneixement. El futur d’una societat depèn en bona mesura de mantenir tant l’hàbit com el plaer de llegir.

Un alumne amb vocabulari té més capacitat per comprendre al docent, i adquirir nou coneixement. En canvi, a un nen lingüísticament pobre, sense eines, no se li pot dir el mateix, perquè se l’estaria frustrant.

Els alumnes aprenen molt de la relació amb els altres alumnes. Als EEUU, tenen comprovat que els alumnes que estan sols, presenten un índex de fracàs escolar més elevat, perquè no tenen ningú amb qui compartir els seus dubtes i per això, fan projectes perquè els nois comprenguin el valor de comptar amb els altres. En canvi aquí, enfrontem els nens al seu fracàs de forma aïllada, i sense donar-los cap possibilitat de sortida.